Una trobada fortuïta en un pas de vianants en una ciutat que no és la nostra. Jo marxant, tu acabant d'arribar. El semàfor ens dóna permís per trobar-nos, amb presses, al mig del pas. Quaranta-cinc segons roman verd, quaranta-cinc segons després de gairebé tres anys. Ens abracem, sonriem, saludo a la noia que ara t'acompanya i ens acomiadem. No vull agafar encara el tren que m'allunyarà de tu, però tampoc el vull perdre. Solia ser molt nostre, això d'acomiadar-nos segons els horaris del tren.
Quaranta-cinc segons i encara penso en la teva olor. Aquella olor que, molt de tant en tant, encara em revé i em recorda aquell temps al teu costat. Olor a pluja, a kiwi, a llibertat; indescriptible olor a tu. Menys d'un minut per acceptar totes les emocions que de sobte refloreixen sense que jo sapigués que continuaven aquí.
Més tard, un missatge: "You look good, dokta". Suposo que cap dels dos ens ho esperàvem, que res tornés a despertar. Pot ser només em passa a mi, jo que sé. Tot això no entrava en els meus plans.
La nostra va ser una relació de les de data de caducitat, i una sap que no pot fer-se il·lusions quan el final depèn de qüestions de temps i espai. Com estava pronosticat, ens vàrem acabar acomiadant a l'aeroport de Barcelona, sabent que passarien anys sense que ens veiéssim, si era que ens tornàvem a veure mai a la vida.
Com no esperava que els nostres camins es tornessin a creuar, tampoc esperava estar vint-i-set dies més tard recordant els quaranta-cinc segons de la teva olor.
No hay comentarios:
Publicar un comentario