Treball de classe inspirat en el Romanticisme.
Encara no es veu la
lluna en aquesta fosca i freda nit. La solitud, vella coneguda, m’acompanya una
vegada més en el silenciós caminar pel bosc, i el record dels seus ulls em turmenta. Ah ! aquells
ulls, envoltats de llargues pipelles, la brillantor fulgurant d’aquella mirada
en la que tantes vegades em vaig veure reflectida.
De sobte, un corb, i el cruixir d’una branca en rompre’s sota els meus peus
em fan despertar d’aquest somni en que havia viscut durant tot aquest temps.
Ell mai serà meu, i de res serveix pensar en els seus llavis, aquells que
tantes vegades despertaren en mi un irrefrenable desig de besar-lo, ni tampoc
en la seva pell, ni en la descàrrega elèctrica que al mínim contacte em
recorria tot el cos. De res serveix recordar la seva veu, que a les orelles es
converteix en carícia: ell mai serà meu.
Les seves mirades, les seves paraules, cada gest que a ell pertany... Un
fred corrent d’aire m’esvalota els cabells i s’emporta les meves llàgrimes. Si
ella no hagués vingut, ah! maleïda sigui... Si mai s’haguessin conegut... Ell l’estima
i és això el que em fa patir. Un dolor que no em deixa respirar, una tristor
que em consumeix. No
hi ha res a fer. Ell mai serà meu, i és la infinitud d’aquest mai el que em
mata.
Un fort soroll de vidres que es trenquen. Després, silenci. Deix de ser
propietària del meu cos: els músculs es relaxen, caic a terra. S'acosta el
matí, tot s’ennuvola. Foscor. Els batecs del cor són cada cop més febles. Un
fred udolar de mussols sembla acomiadar-se de la nit i el record del seu esguard s’apodera
dels meus pensaments. Ah, dolç final. Ah, dolça mort.
No hay comentarios:
Publicar un comentario