Records

Sempre li havia agradat aixecar-se tard els diumenges, sobretot a l’hivern. Encara vestida amb el pijama i asseguda a la butaca verda, mirava com la feble pluja d’aquell matí colpejava el vidre de la finestra. L’olor del cafè acabat de fer i el cruixir de les torrades calentes eren d’aquelles petites meravelles de la vida que a l’Emily li agradava aturar-se a contemplar, a diferència de la majoria de gent, que no hi prestaven atenció.

A la vella ràdio del racó començaren a sonar unes notes que li eren molt familiars... I fou llavors quan l’enyorança s’apoderà de l’Emily. Estava acostumada als records, a aquells records feliços de temps passats, però feia massa temps que no escoltava aquella cançó. Una tímida llàgrima aparegué en els seus ulls per a perdre’s ràpidament galta avall. No volia plorar, ja havia plorat massa, però cada semi-corxera, cada acord, cada dissonància... fins i tot els silencis d’aquella cançó feien que el record es fes cada vegada més palpable, més real. Gairebé podia tornar a veure aquells ulls verds que tantes vegades havia mirat, aquells ulls que temps enrere guardaren tanta tendresa i tant d’amor en el seu interior. Els records s’anaven succeint i l’Emily ja no era propietària dels seus pensaments.

«Amor meu... avui és un d’aquells dies en què la teva absència se’m fa insuportable, en què record cada instant viscut al teu costat, cada rialla, cada mania teva -aquelles manies que feien que t’estimés tant, com quan et passaves la mà pel cap, esvalotant-te els cabells rossos. Record també quan ens tombàvem mirant el cel nocturn i jo, sense que te n’adonessis, et mirava, enamorada com estava dels teus ulls glaucs, morint-me de ganes per dir-te tot el que sentia cada vegada que estava al teu costat.»

«Tinc encara en la memòria aquella nit de juliol quan, enmig de rialles, ens diguérem el que sentíem. Boig amor. La felicitat que m’embargà durant aquells instants, fou tan efímera... just després ens adonàrem que el nostre amor no seria possible. Però érem joves i, com tots els joves enamorats, teníem ganes de lluitar, ganes d’estimar i de què ens estimessin.»

«Avui, amor, t’enyor. T’enyor perquè no puc abraçar-te com feia abans, perquè no puc mirar-te als ulls, ja no hi ets. Enyor aquells petons que em robaves, aquells somriures bojos que se’ns escapaven després de besar-nos. Aquelles escapades furtives a mitjanit, quan tots dormien; aquells passeigs per la platja. Record quan em miraves i em deies coses boniques, la teva veu pronunciant el meu nom, aquells somriures que no podia reprimir. Enyor tombar-me sobre l’herba humida amb tu, que em facis pessigolles; i plorar de rialles, i tornar-te a besar. Fer l’amor amb tu: les teves mans suaus acariciant cada centímetre de la meva pell, els teus llavis cercant els meus... i dormir-me sobre el teu pit, per a despertar-me al teu costat.»

«Tant de bo fossis aquí, per poder abraçar-me i dir-me que no plori, que tot anirà bé. Que em poguessis agafar la mà i no l’amollessis mai... Mai, sempre. Eren paraules que no existien per a nosaltres. Vivíem al límit, gaudint el moment, sense pensar en el que podia passar tard o d’hora: no volíem pensar-hi.»

  

«Cada cop que pens en aquella trista tarda d’octubre, torn a sentir aquell insuportable dolor que vaig sentir quan ens vàrem separar. Estàvem a la teva habitació, aquella petita i acollidora habitació de parets blaves. “T’he compost una cançó” em digueres i, sense pensar-m’ho dues vegades, t’escoltava cantar aquella cançó, encara que sabia que no l’havies composta tu perquè era la cançó que sonava tant a la ràdio aquell estiu, la que m’havies cantat tantes altres vegades. Saps? Record cada instant d’aquell temps al teu costat... excepte del nom d’aquella cançó.»

«Record que, en acabar de cantar, et vaig besar com tantes altres vegades havia fet... i just en aquell instant, mentre gaudia del gust dels teus llavis i l’olor dels teus cabells, entrà el teu pare. Encara tinc al cap la brutalitat amb què et va agafar per un braç, cridant com un boig coses sense sentit; com et vaig intentar defensar, rebent tota la seva ira. Vaig fugir corrent i plorant de casa teva, desitjant que vinguessis darrere meu. I fugir, lluny d’allà.»

«Mai oblidaré la teva cara anegada per les llàgrimes quan pujares al cotxe, amb els teus pares asseguts al davant. L’última mirada que em dedicares, mentre deies alguna cosa que no vaig ser capaç d’entendre, tal vegada un “T’estim”, un “No t’oblidis de mi” o un “Tornarem a veure’ns”. Realment, això és el que jo vull pensar que digueres...»

L’Emily acabava d’eixugar-se les llàgrimes que li queien sense aturar. Ella, tot d’una que havia pogut, se n’havia anat de casa: sabia que la seva família tampoc acceptava aquella relació. Als seus divuit anys ja havia sofert massa per amor i l’única força que l’ajudava a viure era pensar en el moment de tornar-se a trobar amb el seu amor. Sabia que era una bogeria pensar, cada vegada que sonava el timbre de casa seva, que seria aquell amor adolescent, aquell que no tots sabien entendre. Era una bogeria pensar que, qualsevol dia d’aquells, obriria la porta i allà estaria ella, Grace, amb els braços oberts, i que tornaria a veure aquells ulls verds plens de somnis. Però l’Emily preferia confiar en aquella bogeria abans de perdre completament l’esperança. Sabia que, tard o d’hora, algú trucaria al timbre de casa seva.