Tardes d'estiu

"No et sembla... màgic?" pregunta ella, distreta, anant d'un costat a l'altre mentre una suau brisa la despentina.

Els últims rajos de sol d'aquesta tarda d'estiu dónen un encant especial als carrerons amb olor de mar del petit poble de pescadors. Però, potser els demés no se n'adonen. Potser només ells gaudeixen d'aquests efímers instants, passejant agafats de la mà. Potser ningú ha vist com els brillen els ulls cada cop que es miren. 

Ella, curiosa, tira del braç del seu estimat mentre amb l'altra mà assenyala alguna cosa que li ha cridat l'atenció. Ell la segueix, divertit, mentre ella pega mig saltet o aplaudeix dos o tres cops, fluixet, per celebrar la seva troballa. La mira, i somriu. Carinyosament s'acosta a ella i intenta que pari de gesticular tan efusivament - algunes persones han començat a mirar-los com si fossin bojos. Abraça al petit terratrèmol en què es converteix quan està contenta, amb la intenció d'abraçar-la tan fort que no torni mai més a separar-se d'ell. 

Es queden així uns instants: ella encaixa el seu cap sobre el seu pit (aquell lloc que, definitivament, està fet per a ella) i ell l'envolta amb els seus braços, deixant-se abraçar mentre olora el xampú i el mar en els seus cabells.

Ella aixeca el cap i somriu; li fa un petó ràpid als llavis i torna a posar-se com estava (sap que a ell li fan ràbia els petons ràpids). Tot surt tal com ella havia planejat: ell es mou, fent que torni aixecar el cap i es fan un petó llarg i suau. Es miren. Es miren com només poden mirar-se ells, com només es saben veure dos enamorats, com només es reflecteixen les mirades de l'un en l'altre. Somriuen i tornen a besar-se, un cop i un altre, fins que perden el compte. (A vegades, sembla que somriure és l'única cosa que saben fer... però és el que té ser feliç).

Les seves mirades es troben de nou i, de sobte, tots aquells carrerons, les cafeteries i la gent que els envoltava, deixen d'existir. 

"Com ho fas?" pregunta ella, mentre el mira, enamorada. En el seu interior, no està del tot segura si ha arribat a pronunciar aquelles paraules en veu alta. "Com ho fas perquè de sobte deixi d'existir el terra sota els meus peus? Per què, de sobte, ja no sé qui sóc ni perquè estic aquí, i no deixo de pensar en com em sembla d'impossible imaginar una vida sense tu? Com ho fas perquè t'estimi tant?"

"Ara que estem sols deixa'm que et digui que amb tu he descobert la vertadera felicitat. Ara que estem sols deixa'm que et digui que ets tu qui dóna sentit a la meva vida, qui em dóna motius per somriure, raons per estimar. No et fas una idea dels cops que m'he de contenir per no fer un saltet d'alegria cada cop que et veig, per la simple felicitat de poder estar amb tu. Aquests petits instants en què no importa res més que nosaltres ho són absolutament tot per mi."

Ell segueix mirant-la amb aquell somriure que ella adora i aquella mirada que la desarma. Ara sap que tot allò no ho ha dit en veu alta, però, en certa manera, sap que ell ha après a llegir els seus silencis. Encara que només sigui una mica. 

"T'estimo", diuen els dos alhora, i es perden entre petons i carícies enmig del carrer, mentre la brisa els despentina i el sol desapareix.

Espero que amb això entenguis que, de vegades, si em quedo en silenci és perquè tinc tantes coses a dir que no sé ni per on començar.